L’Ateneu Musical Schola Cantorum va ser fundat l’any 1955 per Miguel Arnau Abad i va començar sent el Cor de la parròquia de l’Assumpció, però, per la procedència dels seus primers músics, se sent hereu i continuador de la Lira Nou Centre i de la Filharmònica del Centre Vallense; la segona d’aquestes entitats, a més, va ocupar el mateix local històric que l’Ateneu Musical Schola Cantorum, a la plaça del Centre.
Els socis i els seguidors de la Schola Cantorum, especialment els més antics, senten que hi ha un fil que enllaça aquelles grans bandes amb l’entitat actual. Però, malgrat els il·lustres precedents, la Schola Cantorum és un projecte nou, en el qual ha predominat el sentiment de fidelitat a un dia, el 19 de març de 1955, i a la persona que va encapçalar el nou projecte, Miguel Arnau Abad.
La història de la Schola està partida en dues meitats: la primera, des de la fundació fins al 20 de març de 1992, quan es mor sobtadament Miguel Arnau; la segona, des d'aquell dia fins a l'actualitat.
Naixement i primera etapa
El Cor
El 19 de març de 1955, festa de Sant Josep, es va presentar en públic un cor masculí: la Schola Cantorum de la Parròquia de l’Assumpció,. Van interpretar la missa de Goikoetxea. Emparats pel vicari de la parròquia, mossèn José Herrero, i pel rector, mossèn Francisco Ballester, un grup de joves es reunien, primer a la rectoria (o casa abadia: carrer de Benissahat, núm. 31) i després a la mateixa església, per a preparar les tres veus masculines que requereix la composició. La direcció musical, en aquestes sessions, estava a càrrec de Salvador Andrés, que tocava el piano, Miguel Arnau, amb el violí, i el mateix vicari, que era músic i gran apassionat de la música coral. Per a la missa de presentació es va organitzar una petita orquestra de corda que va acompanyar el cor.
La idea central que va inspirar els fundadors de la Schola Cantorum, a més de l’amor a la música, naturalment, va ser la religiositat i, més específicament, la voluntat d’apostolat. L’ideari cristià i la voluntat de seguir les directrius eclesiàstiques està present en totes les manifestacions públiques i privades dels primers anys de l’entitat. És una religiositat lligada a un compromís amb els més pobres. Això es veu clarament dues iniciatives de 1961, la Mutualitat de Caritat de la Schola Cantorum i el Rober de Caritat, destinat a recollir roba usada per a repartir-la entre els indigents.
Però, a més de la música i la religiositat, hi ha un tercer component fonamental en la història de la Schola i és la resistència contra el poder arbitrari, perquè des del primer dia els membres de la Schola van haver de suportar tota mena d’entrebancs i coaccions provinents directament del poder local o de persones contigües. Aquesta persecució, injusta i injustificable, va fer que els membres de l’entitat, profundament religiosos, com hem dit, s’identificaren amb els primers cristians, portadors de la veritat i perseguits també per un poder abusiu. Els atacs exteriors van afavorir la cohesió del grup, que sempre es va mantindre unit sota l’autoritat de Miguel Arnau, amb raríssimes dissensions.
El 1958, tres anys després de la seua creació, la Schola es va presentar al Certamen de Cors de València, dins la Fira de Juliol i va guanyar un segon premi, que va ser rebut com un èxit sense precedents.
L’any següent, 1959, en el mateix certamen, va tornar a guanyar el segon premi.
El Quadre Artístic
Per a recolzar el cor s’havia format una petita orquestra: eren bàsicament músics que, anys abans, havien tocat sota la batuta del mestre Joaquín Rambla. El cor i l’orquestra van fer pensar en una altra activitat que, a la Vall, tenia molts seguidors i que feia poc encara es realitzava: la sarsuela. Feia poc encara funcionava la Compañía Lírica del Orfeón de Educación y Descanso, dirigida per Antonio Burguete, que, en el terreny musical, comptava amb els mestres Fulgenci Badal i Vicent Peirats. La defunció d’Antonio Burguete va fer que la companyia plegara però, en crear-se la Schola Cantorum, alguns d’aquells cantants i artistes es van apropar a la nova entitat. Així va ser com la Schola Cantorum va començar a fer sarsueles i el cor masculí va passar a ser polifònic, amb l'entrada de veus femenines.
La primera sarsuela que va muntar la Schola Cantorum va ser La alegría de la huerta. Es va representar els dies 18 i 19 de març del 1956, en els actes del primer aniversari de l’entitat. L’esforç que exigeix el muntatge d’una sarsuela és tan gran que admira que una agrupació acabada de nàixer s’atrevira, en tan poc de temps, a afrontar l’empresa. La sarsuela és, encara actualment, una de les activitats que més expectació desperta i que individualitza la nostra entitat. Hi ha poquíssimes agrupacions que representen sarsueles i, de les que en fan, encara hauríem de restar les que no escenifiquen, sinó que es limiten a cantar amb acompanyament de piano, sense orquestra ni decorats. La Schola Cantorum, des del primer dia fins avui mateix, representa les sarsueles en estat pur, tal com van ser concebudes pels seus creadors, amb una nodrida orquestra, amb decorats i amb vestits apropiats.
Com en totes les seccions, fins el 1992, la direcció musical de la sarsuela va estar en mans de Miguel Arnau. La direcció artística corria a càrrec de Juan Montón Moliner.
Però la representació de sarsueles requereix unes infraestructures realment complicades: vestuari, maquillatge, decorats, tramoia, il·luminació, sonorització... Al principi, alguns d’aquests elements es llogaven però, a mesura, que l’activitat s’afiançava, es tendia a crear grups especialitzats en cada apartat: vestuari, muntatge, decorats...
La doble cara de la sarsuela, amb cant i teatre, ha fet que, per una banda, s'hagen celebrat gales líriques, amb peces d’òpera i orquestra, i, per una altra, s'hagen representat sainets i, esporàdicament, obres còmiques i drames. No podem oblidat tampoc, per la repercussió que van tindre i pel record que han deixat, les representacions d’Una estrella en el portal, el popular Betlem de la Schola, amb text de Vicente Pérez Solanas i música de Rafael Martínez Coll, que es representava pel voltant del Nadal i Cap d’Any a començament de la dècada de 1960.
La Tuna
Els primers anys de la Schola Cantorum estaven plens d’efervescència, amb idees noves i iniciatives constants. El 7 de maig de 1961, per exemple, va prendre cos una nova secció, la Tuna Parroquial, formada per guitarres, bandúrries, llaüts, violins i percussió.
Durant uns anys, l’activitat de la Tuna Parroquial va ser incessant, van actuar en gran part de pobles de les comarques veïnes i van participar en la majoria d’actes que la Schola oferia als escenaris de la Vall, però, a l’entrada de la decenni següent, aquest impuls va anar cedint i la secció va emmudir. Per quin motiu? Probablement hi va influir la manca de renovació, que va provocar cansament dels músics, que, d’altra banda, en aquests anys van anar canviant la situació personal, i del mateix director, que portava totes les seccions de l’entitat; també, potser, l’existència de la banda, que va nàixer després de la tuna, però que absorbia més energies i suscitava més passions; sense negligir tampoc un canvi en els gusts socials.
El resultat és que la Tuna és l’única secció de la Schola Cantorum que ha desaparegut, sembla que definitivament.
La Banda Simfònica
El diumenge 24 de novembre de 1963 es va celebrar la festivitat de Santa Cecília i es va presentar la Secció de Vent, l’actual Banda Simfònica. Feia mesos que un grup d’entusiastes havia convençut Miguel Arnau que calia formar una banda. Eren músics que, abans de la guerra, havien tocat en la Lira o en la Filharmònica, i joves que començaven els estudis musicals. Molta gent no se sentia representada per la Unión Musical Valldeuxense de Educación y Descanso, que tenia pretensió de banda municipal, banda formada l’any 1941.
La presentació d’aquesta nova banda va somoure els fonaments del poble. Per a uns perquè l’entenien com un alliberament dels capritxos d’una autoritat injusta; per a uns altres perquè escapava a la seua manipulació. La secció, com tota la Schola Cantorum, naixia lligada a la parròquia, és a dir, a l’Església; per tant, no es podia considerar de cap manera que fóra contrària al règim polític espanyol, però sí que s’enfugia del control directe del sistema caciquil que dominava la Vall. Això era més del que podien tolerar les autoritats locals, subjectes també a aquell caciquisme. A partir d’aquell moment, els impediments, les coaccions i les trampes en contra de la Schola Cantorum van ser constants. L’objectiu clar era escanyar l’entitat. Però, una vegada més, es van equivocar perquè, lluny de desanimar, l’agressió exterior va augmentar la cohesió interna i va donar la raó als qui sempre havien qüestionat la parcialitat d’aquelles autoritats. A mesura que la Schola s’afiançava, creixia el desprestigi d’aquells polítics i donava a l’entitat una aurèola de lluitadora que la feia atractiva per als enemics de la dictadura.
L’any 1965, quan feia poc més d’un any i mig que havia aparegut en públic, la Banda es va atrevir a presentar-se al Certamen de València i va guanyar el primer premi en la segona secció i, per votació popular, el primer premi en el concurs de pasdobles.
Feia 36 anys que cap banda vallera no guanyava un premi a València! I ara, els músics i els seguidors de la Schola podien expressar la seua eufòria pels carrers de la capital, però l’havien de contindre en arribar al seu propi poble. Les autoritats, en lloc de celebrar l’èxit dels seus veïns i, per tant, de la Vall, els prohibien qualsevol manifestació. Més encara: per a preparar el Certamen, havien hagut d’assajar fora del terme municipal, a Pinet, una finca situada en terme de Nules, però al camí de la Ratlla, és a dir, just al límit que parteix Nules i la Vall.
L’any següent, 1966, l’èxit encara va ser més sonat: la Banda va tornar a València i també va guanyar el primer premi, però ara en la primera secció.
La posició absurda de l'Ajuntament no va canviar fins que, l'any 1972, José Solernou va substituir Eleuterio Abad en l'alcaldia. El 2 d’octubre d’aquell mateix any, la Corporació Municipal renunciva a tindre banda municipal i es comprometia a afavorir totes les entitats musicals.
Segona etapa
El Cor
Aquell primitiu Cor Parroquial masculí va tardar poc a anunciar-se com a Cor Polifònic. El seu paper dins la sarsuela, com hem comentat, és fonamental, però afortunadament això no li ha impedit continuar les altres activitats. Ha recorregut bona part dels pobles veïns cantant misses i, òbviament, més freqüent encara és la seua presència al nostre poble en misses, audicions de nadales, acompanyament de la Banda Simfònica o de l’Orquestra, etc. L'han dirigit successivament Vicente Enrique Talamantes, Salvador Peris, Michel Cervantes, Juan Francisco Ballesteros, Josep Gil, Carlos Perales, Amparo Roig, Consuelo Gómez i Carles Ramon Segarra, que és el director actual.
El Quadre Artístic
Com hem dit abans, el muntatge d’una sarsuela exigeix un esforç enorme que poques associacions es poden permetre. En uns pocs anys, tot el que s’havia aconseguit entre el 1956 i el 1992 semblava haver-se perdut. Va ser Alejandro Valero Castelló, un actor veterà que havia participat en els muntatges de la Schola des de la primera sarsuela, qui va prendre la iniciativa per a reprendre l'activitat. Després s'han succeït altres directors d'escena: Miquel Ortega, José Antonio Ventepani, Ejo Sánchez, María Elena Doncel, Jordi Aparici, fins a l'actual, Ferran Garrigues. Això anava paral·lel al Taller de Cant, que assegurava que tots els cantants són de la casa, sense necessitat de llogar-ne de reforços externs per als papers protagonistes.
La Banda Simfònica
Després de la defunció de Miguel Arnau, el 1992, la direcció de la banda va reposar en mans de Juan Andrés Abellán, un músic format a la casa, però a finals del mateix any el va rellevar Manuel Segarra Luengo, un altre músic de la casa. Després l'han dirigida, successivament, Francesc Xavier Piquer (1995-1996), Llorenç Mendoza (1996-2000), Víctor Alapont (2001-2003), Lluís Sanjaime (2004-2014), Pablo Marqués (2014-2016), Sergi Costes (2016-2021), fins a arribar a l’actual director, Rafa Grau. El treball ben planificat en tota aquesta segona etapa de l’entitat ha donat els fruits esperats i la banda no sols ha aconseguit un nivell comparable al de la primera, sinó que, mirada la història en conjunt, podem assegurar que, dins el panorama bandístic valencià, la Vall d’Uixó torna a ser un punt de referència tan important com ho era en temps de la Filharmònica.
L'escola de música
Totes les directives de la Schola han estat conscients que el secret de la continuïtat de l’agrupació estava en una bona formació dels músics. Si l’Escola de Música funciona, si hi ha una quantitat important d’alumnes i el nivell de preparació és adequat, no hi haurà problemes de supervivència. El major orgull que pot sentir l’entitat és veure que els seus fills musicals, aquells xiquets que han fet els primers passos sota les seues ales, agafen autonomia i arriben a ser professionals de la música. Encara que això signifique que la seua presència entre nosaltres comence a fer-se escassa.
Molts dels músics actuals són fruit de la saviesa de Miguel Arnau i de Miguel de la Fuente, que van deixar un planter de bons instrumentistes, els quals, al seu torn, han format nous deixebles. En just reconeixement, l’Escola actual porta el seu nom del primer i el segon va ser homenatjat pels seus alumnes el desembre de 1985. Aquesta cadena ininterrompuda de qualitat en totes les cordes explica que, a oïdes de tothom, profans i entesos, la Schola sempre haja tingut una sonoritat compacta, rotunda, que la identifica.
La Banda Juvenil
En temps de Miguel Arnau existia una Banda Juvenil, que dirigia ell mateix, però no tenia el caràcter estable de l’actual ni estava concebuda amb el mateix rigor. Una mirada a les obres que interpretaven no deixa lloc al dubte. Una vegada superats els primers moments de la transició, es va pensar que la creació d’aquesta secció era imprescindible. Se’n va encarregar Vicente Enrique Talamantes, que ja havia recuperat el Cor, i posteriorment ha passat successivament a mans d’Enrique Salvador, Josep Daniel Moliner, Carmelo J. Giménez, Lluís Sanjaime, Francisco Daròs, Jerónimo Castelló, Alex Ortiz, Ivan Navarro i Marc Nebot.
La Banda d'Iniciació
L’any 2005 va nàixer una nova secció: la Banda d’Iniciació. Els alumnes que han fet un any d’instrument comencen a tocar junts a fi que el seu pas a les altres bandes siga gradual i en plenitud de garanties. L'han dirigida Lluís Sanjaime, Marc Nebot, Alejandro Ventura, Emili Navarro i Luis Martínez.
L'Orquestra
Pel que fa a l’Orquestra, ja hem dit que va nàixer vinculada al Cor i després es va lligar al Quadre Artístic per a la representació de sarsueles i d’espectacles lírics, rarament ha actuat de manera independent. En l’actualitat consta de 25-35 músics i està formada per membres de la Banda Simfònica, amb reforços puntuals per a la corda, violins i violes bàsicament i dirigida sempre pel director de la Banda Simfònica.
De l’Escola de música nàix una altra orquestra integrada pels instrumentistes de vent i corda de la Banda Simfònica amb els alumnes de violí i viola de l’escola. Aquesta formació ha estat dirigida per Lluis Sanjaime, Yolanda Bueso, Paula Hervás i Luis Martínez en l’actualitat.
L’Ateneu Musical Schola Cantorum va ser fundat l’any 1955 per Miguel Arnau Abad i va començar sent el Cor de la parròquia de l’Assumpció, però, per la procedència dels seus primers músics, se sent hereu i continuador de la Lira Nou Centre i de la Filharmònica del Centre Vallense; la segona d’aquestes entitats, a més, va ocupar el mateix local històric que l’Ateneu Musical Schola Cantorum, a la plaça del Centre.
Els socis i els seguidors de la Schola Cantorum, especialment els més antics, senten que hi ha un fil que enllaça aquelles grans bandes amb l’entitat actual. Però, malgrat els il·lustres precedents, la Schola Cantorum és un projecte nou, en el qual ha predominat el sentiment de fidelitat a un dia, el 19 de març de 1955, i a la persona que va encapçalar el nou projecte, Miguel Arnau Abad.
La història de la Schola està partida en dues meitats: la primera, des de la fundació fins al 20 de març de 1992, quan es mor sobtadament Miguel Arnau; la segona, des d'aquell dia fins a l'actualitat.
Naixement i primera etapa
El Cor
El 19 de març de 1955, festa de Sant Josep, es va presentar en públic un cor masculí: la Schola Cantorum de la Parròquia de l’Assumpció,. Van interpretar la missa de Goikoetxea. Emparats pel vicari de la parròquia, mossèn José Herrero, i pel rector, mossèn Francisco Ballester, un grup de joves es reunien, primer a la rectoria (o casa abadia: carrer de Benissahat, núm. 31) i després a la mateixa església, per a preparar les tres veus masculines que requereix la composició. La direcció musical, en aquestes sessions, estava a càrrec de Salvador Andrés, que tocava el piano, Miguel Arnau, amb el violí, i el mateix vicari, que era músic i gran apassionat de la música coral. Per a la missa de presentació es va organitzar una petita orquestra de corda que va acompanyar el cor.
La idea central que va inspirar els fundadors de la Schola Cantorum, a més de l’amor a la música, naturalment, va ser la religiositat i, més específicament, la voluntat d’apostolat. L’ideari cristià i la voluntat de seguir les directrius eclesiàstiques està present en totes les manifestacions públiques i privades dels primers anys de l’entitat. És una religiositat lligada a un compromís amb els més pobres. Això es veu clarament dues iniciatives de 1961, la Mutualitat de Caritat de la Schola Cantorum i el Rober de Caritat, destinat a recollir roba usada per a repartir-la entre els indigents.
Però, a més de la música i la religiositat, hi ha un tercer component fonamental en la història de la Schola i és la resistència contra el poder arbitrari, perquè des del primer dia els membres de la Schola van haver de suportar tota mena d’entrebancs i coaccions provinents directament del poder local o de persones contigües. Aquesta persecució, injusta i injustificable, va fer que els membres de l’entitat, profundament religiosos, com hem dit, s’identificaren amb els primers cristians, portadors de la veritat i perseguits també per un poder abusiu. Els atacs exteriors van afavorir la cohesió del grup, que sempre es va mantindre unit sota l’autoritat de Miguel Arnau, amb raríssimes dissensions.
El 1958, tres anys després de la seua creació, la Schola es va presentar al Certamen de Cors de València, dins la Fira de Juliol i va guanyar un segon premi, que va ser rebut com un èxit sense precedents.
L’any següent, 1959, en el mateix certamen, va tornar a guanyar el segon premi.
El Quadre Artístic
Per a recolzar el cor s’havia format una petita orquestra: eren bàsicament músics que, anys abans, havien tocat sota la batuta del mestre Joaquín Rambla. El cor i l’orquestra van fer pensar en una altra activitat que, a la Vall, tenia molts seguidors i que feia poc encara es realitzava: la sarsuela. Feia poc encara funcionava la Compañía Lírica del Orfeón de Educación y Descanso, dirigida per Antonio Burguete, que, en el terreny musical, comptava amb els mestres Fulgenci Badal i Vicent Peirats. La defunció d’Antonio Burguete va fer que la companyia plegara però, en crear-se la Schola Cantorum, alguns d’aquells cantants i artistes es van apropar a la nova entitat. Així va ser com la Schola Cantorum va començar a fer sarsueles i el cor masculí va passar a ser polifònic, amb l'entrada de veus femenines.
La primera sarsuela que va muntar la Schola Cantorum va ser La alegría de la huerta. Es va representar els dies 18 i 19 de març del 1956, en els actes del primer aniversari de l’entitat. L’esforç que exigeix el muntatge d’una sarsuela és tan gran que admira que una agrupació acabada de nàixer s’atrevira, en tan poc de temps, a afrontar l’empresa. La sarsuela és, encara actualment, una de les activitats que més expectació desperta i que individualitza la nostra entitat. Hi ha poquíssimes agrupacions que representen sarsueles i, de les que en fan, encara hauríem de restar les que no escenifiquen, sinó que es limiten a cantar amb acompanyament de piano, sense orquestra ni decorats. La Schola Cantorum, des del primer dia fins avui mateix, representa les sarsueles en estat pur, tal com van ser concebudes pels seus creadors, amb una nodrida orquestra, amb decorats i amb vestits apropiats.
Com en totes les seccions, fins el 1992, la direcció musical de la sarsuela va estar en mans de Miguel Arnau. La direcció artística corria a càrrec de Juan Montón Moliner.
Però la representació de sarsueles requereix unes infraestructures realment complicades: vestuari, maquillatge, decorats, tramoia, il·luminació, sonorització... Al principi, alguns d’aquests elements es llogaven però, a mesura, que l’activitat s’afiançava, es tendia a crear grups especialitzats en cada apartat: vestuari, muntatge, decorats...
La doble cara de la sarsuela, amb cant i teatre, ha fet que, per una banda, s'hagen celebrat gales líriques, amb peces d’òpera i orquestra, i, per una altra, s'hagen representat sainets i, esporàdicament, obres còmiques i drames. No podem oblidat tampoc, per la repercussió que van tindre i pel record que han deixat, les representacions d’Una estrella en el portal, el popular Betlem de la Schola, amb text de Vicente Pérez Solanas i música de Rafael Martínez Coll, que es representava pel voltant del Nadal i Cap d’Any a començament de la dècada de 1960.
La Tuna
Els primers anys de la Schola Cantorum estaven plens d’efervescència, amb idees noves i iniciatives constants. El 7 de maig de 1961, per exemple, va prendre cos una nova secció, la Tuna Parroquial, formada per guitarres, bandúrries, llaüts, violins i percussió.
Durant uns anys, l’activitat de la Tuna Parroquial va ser incessant, van actuar en gran part de pobles de les comarques veïnes i van participar en la majoria d’actes que la Schola oferia als escenaris de la Vall, però, a l’entrada de la decenni següent, aquest impuls va anar cedint i la secció va emmudir. Per quin motiu? Probablement hi va influir la manca de renovació, que va provocar cansament dels músics, que, d’altra banda, en aquests anys van anar canviant la situació personal, i del mateix director, que portava totes les seccions de l’entitat; també, potser, l’existència de la banda, que va nàixer després de la tuna, però que absorbia més energies i suscitava més passions; sense negligir tampoc un canvi en els gusts socials.
El resultat és que la Tuna és l’única secció de la Schola Cantorum que ha desaparegut, sembla que definitivament.
La Banda Simfònica
El diumenge 24 de novembre de 1963 es va celebrar la festivitat de Santa Cecília i es va presentar la Secció de Vent, l’actual Banda Simfònica. Feia mesos que un grup d’entusiastes havia convençut Miguel Arnau que calia formar una banda. Eren músics que, abans de la guerra, havien tocat en la Lira o en la Filharmònica, i joves que començaven els estudis musicals. Molta gent no se sentia representada per la Unión Musical Valldeuxense de Educación y Descanso, que tenia pretensió de banda municipal, banda formada l’any 1941.
La presentació d’aquesta nova banda va somoure els fonaments del poble. Per a uns perquè l’entenien com un alliberament dels capritxos d’una autoritat injusta; per a uns altres perquè escapava a la seua manipulació. La secció, com tota la Schola Cantorum, naixia lligada a la parròquia, és a dir, a l’Església; per tant, no es podia considerar de cap manera que fóra contrària al règim polític espanyol, però sí que s’enfugia del control directe del sistema caciquil que dominava la Vall. Això era més del que podien tolerar les autoritats locals, subjectes també a aquell caciquisme. A partir d’aquell moment, els impediments, les coaccions i les trampes en contra de la Schola Cantorum van ser constants. L’objectiu clar era escanyar l’entitat. Però, una vegada més, es van equivocar perquè, lluny de desanimar, l’agressió exterior va augmentar la cohesió interna i va donar la raó als qui sempre havien qüestionat la parcialitat d’aquelles autoritats. A mesura que la Schola s’afiançava, creixia el desprestigi d’aquells polítics i donava a l’entitat una aurèola de lluitadora que la feia atractiva per als enemics de la dictadura.
L’any 1965, quan feia poc més d’un any i mig que havia aparegut en públic, la Banda es va atrevir a presentar-se al Certamen de València i va guanyar el primer premi en la segona secció i, per votació popular, el primer premi en el concurs de pasdobles.
Feia 36 anys que cap banda vallera no guanyava un premi a València! I ara, els músics i els seguidors de la Schola podien expressar la seua eufòria pels carrers de la capital, però l’havien de contindre en arribar al seu propi poble. Les autoritats, en lloc de celebrar l’èxit dels seus veïns i, per tant, de la Vall, els prohibien qualsevol manifestació. Més encara: per a preparar el Certamen, havien hagut d’assajar fora del terme municipal, a Pinet, una finca situada en terme de Nules, però al camí de la Ratlla, és a dir, just al límit que parteix Nules i la Vall.
L’any següent, 1966, l’èxit encara va ser més sonat: la Banda va tornar a València i també va guanyar el primer premi, però ara en la primera secció.
La posició absurda de l'Ajuntament no va canviar fins que, l'any 1972, José Solernou va substituir Eleuterio Abad en l'alcaldia. El 2 d’octubre d’aquell mateix any, la Corporació Municipal renunciva a tindre banda municipal i es comprometia a afavorir totes les entitats musicals.
Segona etapa
El Cor
Aquell primitiu Cor Parroquial masculí va tardar poc a anunciar-se com a Cor Polifònic. El seu paper dins la sarsuela, com hem comentat, és fonamental, però afortunadament això no li ha impedit continuar les altres activitats. Ha recorregut bona part dels pobles veïns cantant misses i, òbviament, més freqüent encara és la seua presència al nostre poble en misses, audicions de nadales, acompanyament de la Banda Simfònica o de l’Orquestra, etc. L'han dirigit successivament Vicente Enrique Talamantes, Salvador Peris, Michel Cervantes, Juan Francisco Ballesteros, Josep Gil, Carlos Perales, Amparo Roig, Consuelo Gómez i Carles Ramon Segarra, que és el director actual.
El Quadre Artístic
Com hem dit abans, el muntatge d’una sarsuela exigeix un esforç enorme que poques associacions es poden permetre. En uns pocs anys, tot el que s’havia aconseguit entre el 1956 i el 1992 semblava haver-se perdut. Va ser Alejandro Valero Castelló, un actor veterà que havia participat en els muntatges de la Schola des de la primera sarsuela, qui va prendre la iniciativa per a reprendre l'activitat. Després s'han succeït altres directors d'escena: Miquel Ortega, José Antonio Ventepani, Ejo Sánchez, María Elena Doncel, Jordi Aparici, fins a l'actual, Ferran Garrigues. Això anava paral·lel al Taller de Cant, que assegurava que tots els cantants són de la casa, sense necessitat de llogar-ne de reforços externs per als papers protagonistes.
La Banda Simfònica
Després de la defunció de Miguel Arnau, el 1992, la direcció de la banda va reposar en mans de Juan Andrés Abellán, un músic format a la casa, però a finals del mateix any el va rellevar Manuel Segarra Luengo, un altre músic de la casa. Després l'han dirigida, successivament, Francesc Xavier Piquer (1995-1996), Llorenç Mendoza (1996-2000), Víctor Alapont (2001-2003), Lluís Sanjaime (2004-2014), Pablo Marqués (2014-2016), Sergi Costes (2016-2021), fins a arribar a l’actual director, Rafa Grau. El treball ben planificat en tota aquesta segona etapa de l’entitat ha donat els fruits esperats i la banda no sols ha aconseguit un nivell comparable al de la primera, sinó que, mirada la història en conjunt, podem assegurar que, dins el panorama bandístic valencià, la Vall d’Uixó torna a ser un punt de referència tan important com ho era en temps de la Filharmònica.
L'escola de música
Totes les directives de la Schola han estat conscients que el secret de la continuïtat de l’agrupació estava en una bona formació dels músics. Si l’Escola de Música funciona, si hi ha una quantitat important d’alumnes i el nivell de preparació és adequat, no hi haurà problemes de supervivència. El major orgull que pot sentir l’entitat és veure que els seus fills musicals, aquells xiquets que han fet els primers passos sota les seues ales, agafen autonomia i arriben a ser professionals de la música. Encara que això signifique que la seua presència entre nosaltres comence a fer-se escassa.
Molts dels músics actuals són fruit de la saviesa de Miguel Arnau i de Miguel de la Fuente, que van deixar un planter de bons instrumentistes, els quals, al seu torn, han format nous deixebles. En just reconeixement, l’Escola actual porta el seu nom del primer i el segon va ser homenatjat pels seus alumnes el desembre de 1985. Aquesta cadena ininterrompuda de qualitat en totes les cordes explica que, a oïdes de tothom, profans i entesos, la Schola sempre haja tingut una sonoritat compacta, rotunda, que la identifica.
La Banda Juvenil
En temps de Miguel Arnau existia una Banda Juvenil, que dirigia ell mateix, però no tenia el caràcter estable de l’actual ni estava concebuda amb el mateix rigor. Una mirada a les obres que interpretaven no deixa lloc al dubte. Una vegada superats els primers moments de la transició, es va pensar que la creació d’aquesta secció era imprescindible. Se’n va encarregar Vicente Enrique Talamantes, que ja havia recuperat el Cor, i posteriorment ha passat successivament a mans d’Enrique Salvador, Josep Daniel Moliner, Carmelo J. Giménez, Lluís Sanjaime, Francisco Daròs, Jerónimo Castelló, Alex Ortiz, Ivan Navarro i Marc Nebot.
La Banda d'Iniciació
L’any 2005 va nàixer una nova secció: la Banda d’Iniciació. Els alumnes que han fet un any d’instrument comencen a tocar junts a fi que el seu pas a les altres bandes siga gradual i en plenitud de garanties. L'han dirigida Lluís Sanjaime, Marc Nebot, Alejandro Ventura, Emili Navarro i Luis Martínez.
L'Orquestra
Pel que fa a l’Orquestra, ja hem dit que va nàixer vinculada al Cor i després es va lligar al Quadre Artístic per a la representació de sarsueles i d’espectacles lírics, rarament ha actuat de manera independent. En l’actualitat consta de 25-35 músics i està formada per membres de la Banda Simfònica, amb reforços puntuals per a la corda, violins i violes bàsicament i dirigida sempre pel director de la Banda Simfònica.
De l’Escola de música nàix una altra orquestra integrada pels instrumentistes de vent i corda de la Banda Simfònica amb els alumnes de violí i viola de l’escola. Aquesta formació ha estat dirigida per Lluis Sanjaime, Yolanda Bueso, Paula Hervás i Luis Martínez en l’actualitat.